Ves al contingut principal

Entrades

Tastar i Provar.

En primer lloc, els que primer hem estudiat en llengua castellana i després en la valenciana, tenim un problema en confondre alguns verbs i paraules, com per exemple «tastar i provar». I a l'hora de fer un examen si no sabem diferenciar una de l'altra...ho tenim clar.




Fa uns quants dies vaig sopar en un restaurant amb amics i amigues per a celebrar l'aniversari d'un ells. Entre altres begudes, demanem una botella de vi, el cambrer ens va preguntar: «si volíem provar-lo, primer». Desgraciadament, no tota la gent i sobretot els joves usen el vocable tan valencià com és «tastar», ja en molts casos ho veiem substituït per «provar». 
És un error molt greu, ja que en valencià els dos verbs tenen molt distribuïts els seus significats. En castellà no hi ha verb tastar. Sempre han d'usar probar en tots els casos. En canvi en Valencià tenim els verbs “tastar i provar”. 
Tastar «Prendre una quantitat reduïda (d'un menjar o d'una beguda), posar-se una mica en la boca p…
Entrades recents

Versió de "M'aclame a tu" d'Ovidi Montllor.

Versió de  La Brigada del "M'aclame a tu" d'Ovidi Montllor, amb lletra de Vicent Andrés Estellés, en homenatge al cantautor d'Alcoi. 
Ovidi Montllor i Mengual va nàixer a Alcoi (Alacant), el 4 de febrer de 1942 i va morir a Barcelona, el 10 de març de 1995 a conseqüència d'un càncer. Va ser un cantautor en llengua valenciana que va formar part del moviment de la Nova Cançó. Va militar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i posteriorment en el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), fins a la seua mort. 
"Quan em muira, segur que a València tornen a acordar-se de mi". Ho va dir Ovidi Montllor en una entrevista l'any 1993 amb el periodista de La Vanguardia Salvador Enguix, dos anys abans de morir. A València hi ha molta gent que pensa que Ovidi Montllor "va humiliar la llengua dels valencians" en dir que parlava en català a la manera de València.i per açò no ha sigut mai profeta en la seua terra. Però crec que és de ju…

Wadjda «La bicicleta verda».

Wadjda és una xiqueta saudita de 10 anys que viu en els suburbis de Riad, la capital d'Aràbia Saudita. Encara que viu en un món conservador, és divertida, emprenedora i sempre arriba al límit entre el que pot fer i el prohibit. Vol desesperadament una bonica bicicleta verda que està a la venda per a poder guanyar al seu amic Abdullah en una carrera.  No obstant això, en la societat saudita no es permet que una xica munte amb bicicleta perquè ho consideren un perill per a la dignitat de les xiques. Per a aconseguir la bicicleta, s'inscriu en un concurs de l'escola on cal recitar versos del Koran, és una forma de recaptar els fons que necessita per a comprar la bicicleta verda que tant desitja. Veure la pel·lícula completa en Youtube... La meua opinió...  És una pel·lícula molt interessant, sobretot veure que significa nàixer xiqueta en estos països... menys que res. M'ha sorprés molt, veure que són les dones les encarregades d'educar a les xiquetes en la llei islàm…

Plaça d'Alfons el Magnànim "El Parterre" .

En la plaça d'Alfons el Magnànim més coneguda com el Parterre, construït sobre uns solars existents en l'antiga plaça de la Duana, la data aproximada de construcció d'estos jardins és l'any 1850. Ací es troba l'estàtua en honor al Rei Jaume I va ser inaugurada, després de molts retards per falta de recursos econòmics, el 20 de juliol de 1891. Com a moltes idees, va sorgir organitza en 1875 entorn de Teodoro Llorente, director de "Les Províncies". Els contertulians van pensar que València devia solemnitzar el sisè centenari de la mort del Rei conqueridor i van presentar un escrit a l'Ajuntament demanant l'erecció del monument, i signat per Teodoro Llorente, Vicente W. Querol, Eduardo Attard, Juan Reig i García, Feliciano Llorente, José Fernández Olmos, Vicente Graus, Aurelio Querol, Bernardo Ferrandis, Juan Navarro Reverter, Rafael Ferrer i Bigne i José Brel. Acceptada la proposta per l'Ajuntament es nomena una junta rectora del monument el 13…

Conte tergiversat de Blancaneu i els set nans.

(Conte de Blancaneu tergiversat a la meua manera)
 Era una bella xiqueta, blanca com la neu, com el cabell negre i la careta ruboritzada, la seua mare "la reina" va morir en portar-la al món, anys més tard, el rei tornà a casar-se, donant-li una madrastra molt bella. Blancaneu era el nom de la xiqueta, i la seua madrastra, a més de bella, era molt bona. Però Blancaneu no la va veure amb bons ulls, ja que la veia com una intrusa. A més Blancaneu amagava un secret, un dia jugant pels passadissos del castell, va trobar una cambra a on guardaven trastos vells, hi havia un espill màgic capaç de dir-li quan reflectia la seua imatge si era la més bella del regne. Van passar anys i en créixer es va fer una jove molt bonica, amb el pas del temps també va créixer el seu odi fins a la seua madrastra. Blancaneu a més de bella era molt presumida i vanidosa, a més es creia la més bonica del regne.
Un dia li va preguntar a l'espill, qui era la m…

El secret de l'alquimista, de Francesc Gilaber.

L’autor Francesc Gilaber 'i Muñoz. Vaig néixer a Alcoi el 1976, una ciutat envoltada de muntanyes,entre el parc natural de la Font Roja i el de Serra de Mariola. Des de ben menut, em va atraure l’escriptura, i vaig començar a inventar històries d’aventures, intriga i misteri, protagonitzades per pirates, exploradors, detectius. Llibre: El secret de l'alquimista L'editorial es Bromera que se en contra a (Alzira).

Al principi en el pròleg; l'autor ens conta, que durant un viatge per la Toscana italiana en una llibreria molt antiga, es va trobar per casualitat, la traducció d’una història escrita per un valencià del segle XV que va narrar una curiosa aventura de la seua joventut, el secret de les transformacions i com va influir tot allò en la seua vida. El llibre tracta del cavaller Ventalluny que arriba malferit a les portes de la casa de Jordi en cerca d'ajuda. L'atracció que e…

Ortografia i pronunciació «L'alfabet».

La principal expresió de qualsevol llengua viva és la seua manifestació. El vessat oral de les llengües es caracteritza per la seua versalitat i espontaneïtat. El codi oral, efectivament és tota una sèrie d’alternatives que estan en funció de com, quan, on, amb qui i qui realitza l’acte de parla. I així, la llengua oral presenta diversos nivell, d’ús, varietats socials i registres.   La llengua escrita, per contra, disposa d’un ventall de possibilitats molt més restringit: no pot omplir les función que li són encomanades a la llengua oral i, en definitiva es veu sotmesa a una sèrie de condicionament que li resten versalitat i naturalitat. En escriure utiletzem amb lletres, també anomenades grafies.  No totes les llengües, utiletzen exactament les mateixes grafies, sinó que fins i tot, en el cas de llengües molt emparentades poden haver-hi certes diferències a l’hora d’establir les grafies emprades per cada llengua en concret. Al conjut de totes les grafies/lletres d’una llengua se l’…